Els anys 90: Oumou Sangaré – Los años 90: Oumou Sangaré

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle– 12 músicos del cambio de siglo

Oumou Sangaré

Oumou Sangaré és una cantant i compositora de Mali, país africà amb una gran tradició musical tant tradicional com contemporània, amb músics tan coneguts com com Ali Farka Touré i Toumani Diabaté.

Nascuda a Bamako, va aprendre el cant popular del seu país de la seva mare que cantava als carrers. Des de ben jove va compaginar la música amb l’activisme polític a favor dels drets de les dones.

El seu primer disc Moussolou (1990) on utilitzava instruments tradicionals junt amb propis del pop, la va fer famosa a tot el país i la va convertir en diva de l’estil «moussolou». Després va treure Ko Sira (1993) i Worotan (1996). Als anys 2000 va publicar Oumou (2003), Seya (2009) i Mogoya (2017).

Ha actuat per tot Àfrica i per varis països europeus, i ha col.laborat amb artistes com Béla Fleck, Alice Keys i el seu compatriota Toumani Diabaté. Degut al seu activisme, el 16 d’octubre de 2003 va ser anomenada ambaixadora de bona voluntat de la Organizació de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO).

Sangaré es va pronunciar en contra dels islamistes en el curs de la guerra que van fer al seu país els anys 2011-2014 (en la que van destruir la històrica ciutat de Tombuctú), i amb gran valentia va continuar reivindicant l’alegria de la música i denunciant en les seves lletres la situació de les dones africanes i la poligàmia.

Moussolou de l’àlbum del mateix títol 1990 https://www.youtube.com/watch?v=Xq9shQQJXdQ

Nawo Nawo de l’àlbum Ko Sira 1993 https://www.youtube.com/watch?v=MtYP353pwHs

Worotan de l’àlbum del mateix títol https://www.youtube.com/watch?v=15w26DCLw9Q

Bi Furu https://www.youtube.com/watch?v=IFy0JjpslCw

Seya https://www.youtube.com/watch?v=7pR1z5mST4E

Col.laboració amb Bela Fleck: Lyo Djeli en directe

https://www.youtube.com/watch?v=rYS0ZqlAbH0

Col.laboració amb Alicia Keys Fallin’ en directe

https://www.youtube.com/watch?v=v6L3wGnXyxQ

Gravació Mali per la pau amb Toumani Diabaté, Fatoumata Diawara, Amadou and Mariam i altres artistes maliencs. https://www.youtube.com/watch?v=elwA7SHM8_U

Oumou Sangaré es una cantante y compositora de Mali, país africano con una gran tradición musical tanto tradicional com contemporánea, con músicos tan conocidos como Ali Farka Touré y Toumani Diabaté.

Nacida en Bamako, aprendió el canto popular de su país de su madre que cantaba en las calles. Desde muy joven compaginó la música con el activismo político a favor de los derechos de las mujeres.

Su primer disco Moussolou (1990) en el que utilizaba instrumentos tradicionales junto con propios del pop, la hizo famosa en todo el país y la convitió en diva del estilo «moussolou». Después publicó Ko Sira (1993) y Worotan (1996). En los años 2000 publicó Oumou (2003), Seya (2009) y Mogoya (2017).

Ha actuado per toda África y por varios países europeos, y ha colaborado con artistas como Béla Fleck, Alice Keys y su compatriota Toumani Diabaté. Debido a su activismo, el 16 de octubre de 2003 fue nombrada embajadora de buena voluntat de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO).

Sangaré se pronunció en contra de los islamistas en el curso de la guerra que hubo en su país en los años 2011-2014 (en la que destruyeron la histórica ciudad de Tombuctú), y con gran valentia continuó reivindicando la alegria de la música y denunciando en sus letras la situación de las mujeres africanas y la poligamia.

Anuncis
Publicat dins de Epíleg: els anys 90, Músiques del segle XX (català) | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Els anys 90: Michel Camilo – Los años 90: Michel Camilo

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle – 2 músicos del cambio de siglo

Michel Camilo

Michel Camilo és un pianista i compositor dominicà de jazz, jazz llatí i també intèrpret de música clàssica.

Va nèixer a Santo Domingo el 1954. Va estudiar primer al seu país, on va entrar a a la Orquestra Simfònica Nacional. El 1979 es va traslladar a New York on va estudiar a la Juillard School i es va començar a donar a conèixer en el món del jazz, barrejant harmonies de jazz amb ritmes llatins.

La seva composició Why not? el va fer famós al ser grabada per Paquito D’Rivera i Manhattan Transfer.

Als anys 80 i 90 va actuar amb el seu trio per Amèrica, Europa i Japó amb gran èxit. També va dirigir i interpretar música clàssica al seu país. També va estrenar les seves composicions The Goodwill Games Theme i Rhapsody for two pianos and Orchestra, i va col.laborar amb les pianistes clàssiques Katia i Marielle Labeque.

Com a intèrpret clàssic és especialment conegut per les seves versions de Gershwin i altres autors contemporanis.

L’any 2000 el seu disc amb el guitarrista flamenco Tomatito Spain va obtenir el Grammy al millor àlbum de música llatina. També va col.laborar amb el pianista de jazz Chucho Valdés. Més tard va estrenar les seves composicions Mañana i Tango for ten i va intervenir a la pel.lícula de Fernando Trueba Calle 54 junt amb altres artistes del jazz llatí.

La seva carrera ha continuat durant els 2000 amb concerts i grabacions de gran qualitat.

Why not? Amb la New York Band https://www.youtube.com/watch?v=oNa3ztf6KEo

On fire Newport Jazz Festival 1991 https://www.youtube.com/watch?v=Vj0TjIZZs7Q

Piano Concerto nº 1 amb l’Orquestra Simfònica de RTVE https://www.youtube.com/watch?v=fmIWMYkU5uQ

Caribe piano solo https://www.youtube.com/watch?v=g9MmmVDFJzY

From within de la pel.licula Calle 54 https://www.youtube.com/watch?v=7fHfKOSi3Lk

Rhapsody in blue (George Gershwin) amb l’Orquesta Nacional de España dir. Jesús López Cobos https://www.youtube.com/watch?v=74APNwep0SE

Agua e vinho amb Tomatito https://www.youtube.com/watch?v=7fHfKOSi3Lk

Michel Camilo es un pianista y compositor dominicano de jazz, jazz latino y también intérprete de música clásica.

Nació en Santo Domingo el 1954. Estudió primero en su país, donde entró en la Orquesta Sinfònica Nacional. En 1979 se trasladó a New York donde estudió en la Juillard School y comenzó a darse a conocer en el mundo del jazz, mezclando armonías de jazz con ritmos latinos.

Su composición Why not? lo hizo famoso al ser grabada por Paquito D’Rivera y Manhattan Transfer.

En los años 80 y 90 actuó con su trio por América, Europa y Japón con gran èxito. También dirigó e interpretó música clásica en su país. Tambén estrenó sus composiciones The Goodwill Games Theme i Rhapsody for two pianos and Orchestra, y colaboró con las pianistas clásicas Katia i Marielle Labeque.

Como intérprete clásico es especialmente conocido por sus versiones de Gershwin y otros autores contemporáneos.

El año 2000 su disco con el guitarrista flamenco Tomatito Spain obtuvo el Grammy al mejor álbum de música latina. También colaboró con el pianista de jazz Chucho Valdés. Más tarde estrenó sus composiciones Mañana i Tango for ten y intervino en la película de Fernando Trueba Calle 54 junto con otros artistas del jazz latino.

Su carrera ha continuado durante los 2000 con conciertos y grabaciones de gran calidad.

Publicat dins de Epíleg: els anys 90 | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Els anys 90: Unsuk Chin – Los años 90: Unsuk Chin

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle – 12 músicos del cambio de siglo

Unsuk Chin

Unsuk Chin (hangul=진은숙 ; hanja=陳銀淑) (nascuda el 14 de juliol de 1961 a Seul) és una compositora sudcoreana de música clàssica que viu a Berlin.​

Va estudiar composició a Seul i després a Hamburg amb György Ligeti. Al 1985 essent encara estudiant va rebre el premi de la Competició internacional Gaudeamus per compositors.

Utilitza tant els instruments tradicionals coreans com els electrònics en les seves obres. Segons les seves pròpies paraules “el virtuosisme la fascina”, el que explica la dificultat diabólica del seu concert per violí, pel que va guanyar el premi Grawemeyer al 2004, i del seu doble concert per piano, percussió i conjunt de 2002.

La seva peça més coneguda, Akrostichon-Wortspiel, per soprà i conjunt (1991/1993), és una ilustració ideal del seu estil, amb un refinament instrumental i vocal exagerat però al mateix temps lúdica y accessible.

La seva ópera Alice in Wonderland fou estrenada el 30 de juny de 2007 a la Ópera Estatal de Baviera amb dirección de Kent Nagano.

Akrostikon-Workspiel https://www.youtube.com/watch?v=LQhwrXP3Gjs

Concerto for sheng and orchestra https://www.youtube.com/watch?v=5Ck3IxQfNOw

Piano études nº 2,3,4 i 5 https://www.youtube.com/watch?v=FmUIdRBlc5A

Violin concerto Viviane Hagner, violin Orchestre symphonique de Montréal https://www.youtube.com/watch?v=QXSB8rXR05g&t=451s

Allegro ma non troppo for percusion and tape https://www.youtube.com/watch?v=K1ozF3AvKB0

Alice in Wonderland. Cheshire cat. https://www.youtube.com/watch?v=A6rrlX1O77k

Cantatrix sopranica https://www.youtube.com/watch?v=DrbVndrVL00

Unsuk Chin (hangul=진은숙 ; hanja=陳銀淑) (nacida el 14 de julio de 1961 en Seul) es una compositora surcoreana de música clásica que vive en Berlin.​

Estudió composición en Seul y después en Hamburgo con György Ligeti. En 1985 siendo todavía estudiante recibió el premio de la Competición internacional Gaudeamus para compositores.

Utiliza tanto instrumentos tradicionales coreanos como electrónicos en sus obras. Según sus propias palabras “el virtuosismo la fascina”, lo que explica la dificultad diabólica de su Concierto para violín, por el que ganó el premio Grawemeyer en 2004, y de su Doble concierto para piano, percusión y conjunto de 2002.

Su pieza más conocida, Akrostichon-Wortspiel, para soprano y conjunto (1991/1993), es una ilustración ideal de su estilo, con un refinamiento instrumental y vocal exagerado pero al mismo tiempo lúdica y accessible.

Su ópera Alice in Wonderland se estrenó el 30 de junio de 2007 en la Ópera Estatal de Baviera con dirección de Kent Nagano.

Publicat dins de Epíleg: els anys 90 | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Els anys 90: Goran Bregovic – Los años 90: Goran Bregovic

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle – 12 músicos del cambio de siglo

Goran Bregovic

Goran Bregovic és un compositor, cantant i guitarrista nascut a Sarajevo (Bòsnia, antiga Yugoeslàvia), fill d’un pare serbi i una mare croata. El caràctet multiètnic i multireligiós (musulmans, ortodoxes i catòlics) de la seva ciutat natal el va marcar profondament. Actualment és la principal figura representativa de la música popular-rock als Balcans.

Va estudiar al conservatori de Sarajevo, i va crear el grup de rock “Bijelo Dugme”, amb el que va grabar varis discos als anys 70 i 80, molt d’ells de gran èxit al seu país.

Als anys 90, la seva participació com a compositor en varis films del director Emir Kusturica (Arizona Dream, Underground que va obtenir la Palma d’Or del festival de Cannes, i El temps dels gitanos), junt amb el film de Patrick Chéreau La reine Margot, el van donar a conèixer a tot el món.

Amb la seva nova formació Orquestra de Casaments i Funerals, que incorporava de manera protagonista instruments de vent de tradició gitana, durant els anys 90 i 2000 va fer gires per tot Europa i per Amèrica, amb un directe molt comunicatiu.

La seva capacitat per a assimilar tradicions musicals diverses va fer que incorporés músiques populars de Còrsega, Georgia o Bulgària i que col.laborés amb músics com el grec Dallaras, la polaca Kayak, el turc Sezen Aksu, el grup Les veus Búlgares i la moçambiquenya Cesaria Évora. En el seu disc Champagne for gypsies (2012) va defensar als gitanos contra el racisme, incorporant a artistes gitanos com Gogol Bordello, Florin Salam, Stephan Eicher i The Gypsi Kings.

Com a compositor va estrenar l’oratori El meu cor ha esdevingut tolerant sobre les tres religions del seu país, i la òpera gitana Karmen with a Happy End.

Lipe Cvatu amb Bigelo Dugme https://www.youtube.com/watch?v=BsZUxK4Oqik

Ofra Haza del film La reine Margot https://www.youtube.com/watch?v=gLwhvOPx8ac

Ederlezi del film Le temps des gitanes (1989) https://www.youtube.com/watch?v=EZf00ad3G6o

Kalashnikov, del disc Underground (1995) https://www.youtube.com/watch?v=UqOL7LOR6ko

Bella Ciao en directe https://www.youtube.com/watch?v=OyMA84-mowI

Śpij kochany, śpij amb Kayak https://www.youtube.com/watch?v=ssZRctTmzow

Yeremia del disc Alcohol https://www.youtube.com/watch?v=6f9JNsa3tmI

Presidente amb The Gypsi Kings https://www.youtube.com/watch?v=Wprez5fZqbg

Ederlezi versió en directe amb Les Voix Bulgares https://www.youtube.com/watch?v=u0YlGDoGBkQ

Goran Bregovic es un compositor, cantante y guitarrista nacido en Sarajevo (Bosnia, antigua Yugoeslavia), hijo de un padre serbio y una madre croata. El carácter multiétnico y multireligioso (musulmanes, ortodoxos y católicos) de su ciudad natal lo marcó profundamente. Actualmente es la principal figura representativa de la música popular-rock de los Balcanes.

Estudió en el conservatorio de Sarajevo, y creó el grup de rock “Bijelo Dugme”, con el que grabó varios discos en los años 70 y 80, muchos de ellos de gran éxito en su país.

En los años 90, su participación como compositor en varios filmes del director Emir Kusturica (Arizona Dream, Underground que obtuvo la Palma de Oro del festival de Cannes, y El tiempo de los gitanos), junto con el film de Patrick Chéreau La reine Margot, lo dieron a conocer en todo el mundo.

Con su nueva formación Orquesta de Bodas y Funerales, que incorporava de manera protagonista instrumentos de viento de tradición gitana, durante los años 90 i 2000 hizo giras por toda Europa y América, con un directo muy comunicativo.

Su capacidad para asimilar tradiciones musicales diversas hizo que incorporase músicas populares de Córcega, Georgia o Bulgaria y que colaborase con músicos com el griego Dallaras, la polaca Kayak, el turco Sezen Aksu, el grupo Les voix Bulgares y la mozambiqueña Cesaria Évora. En su disco Champagne for gypsies (2012) defendió a los gitanos contra el racismo, incorporado a artistas gitanos com Gogol Bordello, Florin Salam, Stephan Eicher i The Gypsi Kings.

Como compositor estrenó el oratorio Mi corazón se ha vuelto tolerante sobre las tres religiones de su país, y la ópera gitana Karmen with a Happy End.

Publicat dins de Epíleg: els anys 90, Músiques del segle XX (català) | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Els anys 90: Ryuichi Sakamoto – Los años 90: Ryuichi Sakamoto

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle – 12 músicos del cambio de siglo

Ryuichi Sakamoto

Ryuichi Sakamoto (坂本 龍一 Sakamoto Ryūichi), nascut el 17 de gener de 1952, és un músic japonès, activista, compositor, productor, escriptor, cantant, pianista i actor.

Va començar al Japó als anys 70 com a teclista i compositor en el grup de música electrònica Yellow Magic Orquestra, i als anys 80 va començar la seva carrera en solitari amb els àlbums B-2 Unit (1980) -amb el famós tema electrònic Riot in Lagos– i Illustrated Musical Encyclopedia (1986), i als anys 90 amb els àlbums Heartbeat (1991), Sweet Revenge (1994), Smoochy (1995), 1996, i Discord (1998).

En aquests treballs Sakamoto s’ha revelat com un gran eclèctic i multiestilista, barrejant elements de la música clàssica avantguardista (amb col.laboracions de músics com Nan June Paik), del pop i el rock (amb col.laboracions de gent com David Byrne, Iggy Pop, Robert Wyatt, Robbie Robertson o Laurie Anderson) de la música tradicional japonesa o d’altres llocs (amb col.laboracions amb l’africà Youssou N’Dour i els brasilenys Caetano Veloso i Jacques Morelenbaum) i de la música electrònica (amb col.laboracions amb rapers i DJ com Melle Mei, David Sylvain i DJ Spokey).

L’any 1999 estrenà la òpera Life, ambiciós projecte multi génere i multimedia que va incloure col.laboracions de més de 100 artistes inclosos Pina Bausch, Bernardo Bertolucci, Josep Carreras, Tenzin Gyatso y Salman Rushdie.

També ha estat destacable la seva obra com a compositor de bandes sonores per al cinema, entre les que cal destacar les de Feliz Navidad, Mr. Lawrence (1983) de Nagisha Oshima amb el famós fragment Forbidden Colours; El último emperador (1987) de Bernardo Bertolucci, junt amb David Byrne y Cong Su que va aconseguir un Oscar; Tacones lejanos (1991) de Pedro Almodóvar; Pequeño Buda (1993) de Bernardo Bertolucci; Snake Eyes (1998) i Femme Fatale (2002) de Brian De Palma; i Gohatto (1999) de Nagisha Oshima.

Altres composicions seves han estat la música per la cerimònia d’apertura dels Jocs olímpics Barcelona 1992, i els tons dels telèfons mòbils Nokia.

Riot in Lagos https://www.youtube.com/watch?v=HZ_SrK4D1fg

Risky del disc Sweet revenge amb Iggy Pop https://www.youtube.com/watch?v=o2f4tR63WRA

Aishiteru, Aishitenai del disc Smoochy https://www.youtube.com/watch?v=T6rLPV8UhtU

Caetano Veloso & Jaques Morelenbaum & Ryuichi Sakamoto – Insensatez – Heineken Concerts 1995 https://www.youtube.com/watch?v=VrNHISLCPI8

Asadoya Yunta del disc Beauty https://www.youtube.com/watch?v=ar9OFoQSwn8

Andata del disc Async https://www.youtube.com/watch?v=pygwK0sBUdM

Fragment de Life https://www.youtube.com/watch?v=RqlItqLTseQ

Tema BS The last emperor versió en directe https://www.youtube.com/watch?v=cfS5Bs3AFh4

El mar mediterrani Cerimònia obertura Jocs Olímpics Barcelona 92 https://www.youtube.com/watch?v=Ni3DV7icxzk

Dharma tons pel telèfon Nokia 8800 https://www.youtube.com/watch?v=_43Yl6UNDEA

Ryuichi Sakamoto (坂本 龍一 Sakamoto Ryūichi), nacido el 17 de Enero de 1952, es un músico japonés, activista, compositor, productor, escritor, cantante, pianista y actor.

Comenzó en Japón en los años 70 como teclista y compositor en el grupo de música electrónica Yellow Magic Orquestra, y en los años 80 comenzó su carrera en solitario con los álbumes B-2 Unit (1980) -con el famoso tema electrónico Riot in Lagos– y Illustrated Musical Encyclopedia (1986), y en los años 90 con los álbumes Heartbeat (1991), Sweet Revenge (1994), Smoochy (1995), 1996, y Discord (1998).

En estos trabajos Sakamoto se reveló com un gran ecléctico y multiestilista, mezclando elementos de la música clásica vanguardista (con colaboraciones de músicos como Nan June Paik), del pop y el rock (con colaboraciones de gente como David Byrne, Iggy Pop, Robert Wyatt, Robbie Robertson o Laurie Anderson) de la música tradicional japonesa o de otros lugares (con colaboraciones con el africano Youssou N’Dour y los brasileños Caetano Veloso y Jacques Morelenbaum) y de la música electrónica (con colaboraciones con raperos i DJ com Melle Mei, David Sylvain y DJ Spokey).

El año 1999 estrenó la ópera Life, ambicioso proyecto multigénero y multimedia que incluyó colaboraciones de más de 100 artistas como Pina Bausch, Bernardo Bertolucci, Josep Carreras, Tenzin Gyatso y Salman Rushdie.

También ha sido destacable su obra como compositor de bandas sonoras, entre las que hay que destacar las de Feliz Navidad, Mr. Lawrence (1983) de Nagisha Oshima con el famoso fragmento Forbidden Colours; El último emperador (1987) de Bernardo Bertolucci, junto con David Byrne y Cong Su que consiguió un Oscar; Tacones lejanos (1991) de Pedro Almodóvar; Pequeño Buda (1993) de Bernardo Bertolucci; Snake Eyes (1998) i Femme Fatale (2002) de Brian De Palma; y Gohatto (1999) de Nagisha Oshima.

Otras composiciones suyas han sido la música para la ceremonia de apertura de los Juegos olímpicos Barcelona 1992, y los tonos de los telèfonos móviles Nokia.

Publicat dins de Epíleg: els anys 90 | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Els anys 90: Sonic Youth – Los años 90: Sonic Youth

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle – 12 músicos del cambio de siglo

Sonic Youth

Sonic Youth va ser un grup de New York que barrejà rock, punk i electrònica experimental. Destacava en ells la presència protagonista d’una dona, la baixista, cantant i compositora Kim Gordon, junt amb els guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo.

En els seus inicis als anys 80 van estar influenciats pel músic clàssic avantguardista Glenn Branca, en discos com Bad moon rising (1984) i Sister (1987) . Als anys 90 van participar de l’explosió del rock anomenat grunge junt amb el grup Nirvana i el seu líder Kurt Cobain del que eren amics. Després van seguir amb el seu estil propi en discos com Goo (1990), Dirty (1992), Experimental Jet Set (1993), Washing Machine (1995) i A thousand lives (1998); i van seguir als 200 amb Sonic nurse (2004) i The Eternal (2009).

La música de Sonic Youth combina el caràcter més pop de les composicions de Gordon amb el més experimental de les de Moore i Ranaldo. Han col.laborat amb músics com David Bowie i Enrique Morente i amb el grup Nirvana.

100 % del disc Dirty  https://www.youtube.com/watch?v=N3gN9Up6hmc

I wanna be your dog  https://www.youtube.com/watch?v=EWdz8_uQhHE

Bull in the heather del disc Experimental Jet Set   https://www.youtube.com/watch?v=8JGBNkLM9_8

The Diamond Sea del disc Washing Machine https://www.youtube.com/watch?v=v_4e8Tq-CKQ

Little Trouble Girl del disc Washing Machine https://www.youtube.com/watch?v=fJWJcSTPNpM

Youth against fascism https://www.youtube.com/watch?v=eWzIlCJAw-o

I’m afraid of americans en directe amb David Bowie https://www.youtube.com/watch?v=ljn2mJBN0BI

Sonic Youth fue un grupo de New York que mezcló rock, punk y electrónica experimental. Destacaba en ellos la presencia protagonista de una mujer, la bajista, cantante y compositora Kim Gordon, junto con los guitarristas Thurston Moore y Lee Ranaldo.

En sus inicios en los años 80 estuvieron influenciados por el músico clásico vanguardista Glenn Branca, en discos como Bad moon rising (1984) y Sister (1987) . En los años 90 participaron de la explosión del rock llamado «grunge» junto con el grupo Nirvana y su líder Kurt Cobain del que eran amigos. Después siguieron con su estilo propio en discos como Goo (1990), Dirty (1992), Experimental Jet Set (1993), Washing Machine (1995) y A thousand lives (1998); y siguieron en los 2000 con Sonic nurse (2004) y The Eternal (2009).

La música de Sonic Youth combina el carácter más pop de las composiciones de Gordon con el más experimental de las de Moore y Ranaldo. Han colaborado con músicos como David Bowie y Enrique Morente y con el grupo Nirvana.

Publicat dins de Epíleg: els anys 90 | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els anys 90: Ana Tijoux – Los años 90: Ana Tijoux

EPÍLEG: ELS ANYS 90, CAP AL SEGLE XXI – EPÍLOGO: LOS AÑOS 90, HACIA EL SIGLO XXI

12 músics del canvi de segle – 12 músicos del cambio de siglo

Ana Tijoux

El «rap» que als anys 80 va començar com una música dels afroamericans dels ghettos de les grans ciutats dels Estats Units, als anys 90 es va anar difonent per tot el món i avui en dia té els seus exponents més creatius en països del tercer món, a Llatinoamèrica (Argentina, Xile, Mèxic,…….), a Orient Pròxim (Palestina,……) i a Àfrica (Marroc, Algèria,…..). També a països europeus com Espanya, França,……

Un altra característica és la creixent presència de dones «raperes», en un gènere que al principi va ser bastant masclista tan en les lletres com en la poca presència d’intèrprets femenines. Exemples són l’espanyola Mala Rodríguez, la xilena Ana Tijoux, l’argentina Malena d’Alessio, l’estadounidenca Lauryn Hill i la palestina Shadia Mansour.

Ana Tijoux és una cantant i rapera xilena que va començar als anys 90 amb el grup Mazika i després va actuar i grabar com a solista, destacant per la seva música on introdueix elements de música folklòrica i les seves lletres amb militància social i feminista.

Ha treballat en diversos països d’Amèrica Llatina, Europa i els Estats Units. Està considerada una de les principals MC´s llatinoamericanes i ha estat nominada en varies ocasions als premis Grammy. Ha col.laborat amb artistes com Julieta Venegas, Jorge Drexler i Shadia Mansour.

Destaquen en la seva obra els àlbums 1977 (2009) que li va valdre el títol de millor MC del món el 2011; La Bala (2011); i Vengo (2014) on destaquen els temes Somos Sur i Antipatriarca amb fort contingut polític i música on fusiona rap amb instruments tradicionals.

Ana va participar intensament en les movilitzacions de la joventut xilena de l’any 2011.

1977 https://www.youtube.com/watch?v=yiQ7S38nKog

Shock https://www.youtube.com/watch?v=177-s44MSVQ

Todo lo sólido se desvanece en el aire    https://www.youtube.com/watch?v=gnwWjB2KUZg

Sacar la voz (amb Jorge Drexler) https://www.youtube.com/watch?v=VAayt5BsEWg

Eres para mi (amb Julieta Venegas)   https://www.youtube.com/watch?v=I3tgeSgIdis

Antipatriarca  https://www.youtube.com/watch?v=RoKoj8bFg2E

Somos sur (amb Shadia Mansour) https://www.youtube.com/watch?v=EKGUJXzxNqc

El «rap» que en los años 80 comenzó como una música de los afroamericanos de los ghettos de las grandes ciutades de los Estados Unidos, en los años 90 se difundió por todo el mundo y hoy en día tiene sus exponentes más creativos en países del tercer mundo, en Latinoamérica (Argentina, Chile, Méjico,…….), en Oriente Próximo (Palestina,……) y en África (Marruecos, Argelia,…..). También en países europeos como España, Francia,……

Otra característica es la creciente presencia de mujeres «raperas», en un género que al principio fue bastante machista tanto en las letras como en la poca presencia de intérpretes femeninas. Ejemplos són la española Mala Rodríguez, la chilena Ana Tijoux, la argentina Malena d’Alessio, la estadounidense Lauryn Hill y la palestina Shadia Mansour.

Ana Tijoux es una cantante y rapera chilena que comenzó en los años 90 con el grupo Mazika y después actuó y grabó como solista, destacando por su música en la que introduce elementos de música folklórica y sus letras con militancia social y feminista.

Ha trabajado en diversos países de América Latina, Europa y en los Estados Unidos. Está considerada una de las principales MC´s latinoamericanas y ha estado nominada en varias ocasiones a los premios Grammy. Ha colaborado con artistas como Julieta Venegas, Jorge Drexler y Nadia Mansour.

Destacan en su obra los àlbumes 1977 (2009) que le valió el título de mejor MC del mundo en 2011; La Bala (2011); y Vengo (2014) donde destacan los temas Somos Sur y Antipatriarca con fuerte contenido político y música donde fusiona rap con instrumentos tradicionales.

Ana participó intensamente en las movilizaciones de la juventud chilena del año 2011.

Publicat dins de Epíleg: els anys 90 | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari