MÚSIQUES DEL SEGLE XX – MÚSICAS DEL SIGLO XX
LA POSTGUERRA I ELS ANYS 50 – LA POSTGUERRA Y LOS AÑOS 50
1945 – 1959
La música “clàssica” – La música “clásica”
-
Música instrumental i coral: la segona avanguarda
Després del daltabaix de la guerra i de la nova divisió del món entre capitalisme i comunisme, en la música “clàssica” europea i americana es va produïr un desprestigi dels estils que als anys 30 intentaven acostar-se al gust popular (que es van identificar amb les dictadures nazi i comunista) i una adopció de l’avantguarda com la música del “món lliure” capitalista. Així, la tendència dominant va renegar tant del neoclassicisme dels Stravinski i Shostakovitch com del populisme dels músics del “new deal” (Copland, Thompson, etc.), i va entronitzar com a estil del futur l’atonalisme i el dodecafonisme, reprenent l’herència de Schoenberg i sobre tot de Webern (que amb el seu serialisme descarnat va ser el principal músic a seguir). En aquesta línia, l’assaig “Filosofia de la nova música” del crític musical T. W. Adorno publicat al 1949 anatematitzà qualsevol música que conservés vestigis de la tonalitat.
A les reunions musicals i concerts que anualment a partir de 1946 es cel.lebraren a la ciutat alemanya de Darmstad i reuniren els principals músics europeus i americans, va ser on es va fraguar aquesta segona avantguarda.
El precursor fou el compositor francès Olivier Messiaen, que ja a l’any 1941 va estrenar, al camp de concentració nazi de Stalag on estava internat, la peça Quatour pour la fin du temps per piano, clarinet, violí i violoncel. Un cop acabada la guerra, en la seva composició Quatre études de rythme per piano (1950), va acabar de definir el serialisme integral, estil en el que la tècnica serial que el dodecafonisme aplicava a l’alçada de les notes, s’aplicà també als altres paràmetres del so (duració, intensitat, etc).
Altres compositors que adoptaren el serialisme integral (cadascun a la seva manera) van ser el francès Pierre Boulez (Structures 1a per a piano 1951; Le marteau sans mâitre per a soprà, conjunt instrumental i percussió, obra amb referències a les músiques populars asiàtiques i africanes,1957), l’alemany Karlheiz Stockhausen (Kontra-punkte per a grup instrumental 1952, Gruppen per a 3 orquestres 1958), l’italià Luigi Nono que uní el serialisme amb el missatge polític (Liebeslied per a cor 1954, Il canto sospeso per orquestra i cor 1955), i el grec Iannis Xenakis que introduí els models matemàtics en la composició musical Metastaseis 1954).
Cal esmentar la figura independent del compositor britànic Benjamin Britten, que per fer una música d’orientació tonal i amb formes clàssiques (en línia amb la de Shostakovitch del que fou gran amic) fou refusat per l’avantguardisme predominant, el que no evità que fes obres de gran qualitat i èxit com les òperes Peter Grimes (1945) i Billy Bud (1951).
Olivier Messiaen: Quatuor pour la fin du temps https://www.youtube.com/watch?v=NF-pkuB4HpQ&list=PLFA68FF49EBD61E04
Pierre Boulez: Le marteau sans maître grup instrumental i soprano Dir. Bruno Maderna http://www.youtube.com/watch?v=zvWBiox8Hd8&list=RDzvWBiox8Hd8
Karlheniz Stockhausen: Gruppen per 3 orquestres directors Rattle, Carewe i Harding http://www.youtube.com/watch?v=lW1JWE5zzDU
Luigi Nono: Liebeslied http://www.youtube.com/watch?v=VsWMioCPUJU
Iannis Xenakis: Metastasei SWF Symphony Orchestra dir. Hans Rosbaud http://www.youtube.com/watch?v=n2O8bMlEijg
Benjamin Britten: Quatre interludis de l’òpera Peter Grimes Cincinatti Symphony Orchestra dir. Paavo Jarvi https://www.youtube.com/watch?v=VTd2aXLTA84
Als USA, els principals compositors foren Milton Babbit (3 composicions per a piano 1947, Concert per a 4 instruments 1948) i Elliot Carter (Sonata per a violoncel 1956); i el compositor i director d’orquestra Leonard Bernstein, que continuà la tradició d’òpera contemporànea de Weill i Gershwin amb les seves obres On the Town i sobre tot West Side Story (que, estrenada al 1959 a Broadway, és famosa per la seva versió cinematogràfica dirigida per Robert Wise).
També Igor Stravinski, l’antagonista de Schoenberg, un cop mort aquest adoptà el mètode dodecafònic (si bé sense abandonar les característiques de la seva música anterior: énfasi en el ritme, alusions historicistes i a la música popular, etc.). Obres com l’oratori Threni (1958) i el ballet Agon (1957) son les més característiques d’aquesta seva época (que finalitzà l’any 1965 amb el Rèquiem poc abans de la seva mort al 1971).
Milton Babbit: 3 composicions per a piano Robert Taub http://www.youtube.com/watch?v=p7FVSvzthZQ
Leonard Bernstein: West Side Story Suite Orquesta SImón Bolívar dir. Gustavo Dudamel http://www.youtube.com/watch?v=J_NelA3ZW4g
Igor Stravinsky: Threni http://www.youtube.com/watch?v=FqFTGo3iM6E
A la resta del món, cal destacar com a músics importants d’aquest anys el japonès Yoritsune Matsudaira, i a Llatinoamèrica, el mexicà Carlos Chávez (Tocatta per a percussió 1947, Los visitantes òpera 1956), l’argentí Alberto Ginastera (Concert per arpa 1956, Concert per a piano nº 1 1960), i les últimes obres del gran músic brasileny Heitor Villalobos (Bachianas Brasileiras nº 5 per a orquestra de violoncels i soprano amb la famosa Aria 1945).
Carlos Chávez: Tocatta Les pércussionistes de Strasbourg http://www.youtube.com/watch?v=8-WH7rCMIPQ
Alberto Ginastera: Quartet de corda 1948 Cuarteto Latinoamericano http://www.youtube.com/watch?v=UuTdkw6L3Dk
Heitor Villalobos: Aria de Bachianas brasileiras nº 5 canta Victoria de los Ángeles orquestra de violoncels dir. Heitor Villalobos http://www.youtube.com/watch?v=sPf5GZYzhJk
-
Música concreta, música electrònica, música electroacústica
Els avenços en les tècniques de generació, grabació i manipulació del so (oscil.ladors, sintetitzadors, grabadores de cinta magnètica, mescladors, etc.) van permetre per primer cop, a finals dels anys 40 i dècada dels 50, la creació de música sense els instruments acústics tradicionals o la veu humana, o sense que aquests en fossin l’únic protagonista.
Els nous gèneres musicals s’anomenaren música concreta (aquella creada a partir de la grabació i manipulació de sons, veus o instruments en cinta magnètica), música electrònica (la feta amb sons generats electrònicament) i música electroacústica (la que reunia sons grabats i sons electrònics).
Per a aquesta música es van fundar laboratoris de creació musical, els més importants a Paris, Colònia (Alemanya), Milà (Itàlia) i Nova York.
La música concreta es va desenvolupar sobre tot al laboratori de la RTF a Paris, essent els seus principals compositors Pierre Schaeffer (Cinq études de bruits 1948) i Pierre Henry (Symphonie pour un homme seul 1949).
Pel que fa a la música electrònica i electroacústica, ja als anys 30 van aparèixer els primers aparells generadors de so, com les “ones Martenot”, que Olivier Messiaen va utilitzar en la seva Simfonia Turangalila (1945). Als anys 50, els laboratoris de Colònia, Milà i Paris van possibilitar les obres de compositors com Herbert Eimer, Ilyan Mimaroglu, Bruno Maderna, Mauricio Kagel, Henri Pousseur, Luigi Russolo, i les dels tres més coneguts: l’alemany Karlheinz Stockhausen (Electronic Studies 1953, Cant dels adolescents 1956 composició per a electrònica i veu de nen que és pot ser la composició més coneguda de música electroacústica), l’italià Luciano Berio (Thema 1959, Visages 1961 per electrònica i veu de soprano) i el grec Iannis Xenakis (Orient-Occident 1960 composició electrònica per a un film documental).
Als Estats Units, Milton Babbit també va fer incursions en la música electroacústica (Composition for synthetizer 1961); i el vell mestre Edgar Varèse va composar les seves darreres obres utilitzant aquestes tècniques (Déserts 1954, Poème eléctronique 1961).
Pierre Schaeffer: Cinq études de bruits Laboratori Radio Télevision France Paris http://www.youtube.com/watch?v=CTf0yE15zzI
Karlheinz Stockhausen: Cant dels adolescents Laboratori música electrònica Colònia https://www.youtube.com/watch?v=nffOJXcJCDg
Iannis Xenakis: Orient-Occident http://www.youtube.com/watch?v=RTlKINcSTBE
Edgar Varèse: Déserts Orquestra dir. Herman Scherchen realització electrònica Pierre Henry http://www.youtube.com/watch?v=_ihrJ2-8xao
3. John Cage, un creador singular
Figura singular dins de la música i la creació artística dels anys 50 va ser l’estadounidenc John Cage, que de més a més de composar música serial i electroacústica, va ser el principal creador de la música aleatòria (en la que la composició es feia d’acord amb la casualitat i l’atzar), de la música improvitsada (en la que el compositor deixava llibertat a l’intèrpret per a definir la música o alguns paràmetres d’ella) i del happening o performance (gènere que reunia la música, el teatre, la dansa i les arts plàstiques).
En la creació de les seves obres (en les que recollia l’herència del músic Satie i dels dadaístes i surrealistes), va comptar amb la col.laboració d’altres artiste com el pianista David Tudor i el ballarí Merce Cunnigham.
Exemples de les seves obres instrumentals són Sonates i interludis (1947, per a piano preparat), Concert per a piano i orquestra (1947), i Music of changes per a piano (1951, composició aleatòria basada en el llibre I Ching). Dins de la música concreta, les Variations (1960-1965), i dins de la música electroacústica, Fontana Mix (1958). I dins dels seus happenings, els més famosos foren Imaginary Landscape nº 4 (1951, dotze aparells de ràdio sonant al mateix temps), 4′ 33” (1952, en la que David Tudor va estar aquest temps assegut davant del piano sense tocar-lo), i l’interpretació a la televisió de la seva obra Water Music (en la que manejà diversos objectes com una olla a pressió, una banyera, xiulets, etc.).
L’obra de John Cage (sobre tot l’ús de l’atzar i les performances) influí molt en la música i en la creació artística posterior, essent continuada per músics com Boulez. Xenakis, Kagel, Berio i altres.
John Cage: Music of changes piano David Tudor http://www.youtube.com/watch?v=B_8-B2rNw7s
Variations IV intèrpret Dave Muller http://www.youtube.com/watch?v=83WvbN4hv4E
Fontana Mix Studio Fonologia Milano http://www.youtube.com/watch?v=roASIVIXGXY
Water Music http://www.youtube.com/watch?v=B9vvrSyAPuw
1 . Música instrumental y coral : la segunda vanguardia
Tras el descalabro de la guerra y la nueva división del mundo entre capitalismo y comunismo , en la música “clásica” europea y americana se produjo un desprestigio de los estilos que en los años 30 intentaban acercarse al gusto popular (que se identificaron con las dictaduras nazi y comunista ) y una adopción de la vanguardia como la música del “mundo libre” capitalista . Así , la tendencia dominante renegó tanto del neoclasicismo de los Stravinski y Shostakovitch como del populismo de los músicos del “new deal” ( Copland , Thompson , etc . ) , Y entronizó como estilo del futuro el atonalismo y el dodecafonismo , retomando la herencia de Schoenberg y sobre todo de Webern (que con su serialismo descarnado fue el principal músico a seguir) . En esta línea , el ensayo ” Filosofía de la nueva música” del crítico musical T. W. Adorno publicado en 1949 anatematizó cualquier música que conservara vestigios de la tonalidad .
En las reuniones musicales y conciertos que anualmente a partir de 1946 se celebraban en la ciudad alemana de Darmstad donde se reunían los principales músicos europeos y americanos , fue donde se fraguó esta segunda vanguardia .
El precursor fue el compositor francés Olivier Messiaen , que ya en 1941 estrenó , en el campo de concentración nazi de Stalag donde estaba internado , la pieza Quatour pour la fin du temps para piano , clarinete , violín y violonchelo . Una vez terminada la guerra , en su composición Quatre études de rythme para piano (1950 ) , terminó de definir el serialismo integral , estilo en el que la técnica serial que el dodecafonismo aplicaba a la altura de las notas , se aplicó también los otros parámetros del sonido (duración, intensidad , etc ) .
Otros compositores que adoptaron el serialismo integral (cada uno a su manera ) fueron el francés Pierre Boulez ( Structures 1a para piano 1951; Le Marteau sans mâitre para soprano, conjunto instrumental y percusión , obra con referencias a las músicas populares asiáticas y africanas , 1957 ) , el alemán Karlheiz Stockhausen ( Kontra – punkte para grupo instrumental 1952, Gruppen para 3 orquestas 1958) , el italiano Luigi Nono que unió el serialismo con el mensaje político ( Liebeslied para coro 1954, Il canto sospeso para orquesta y coro 1955) , y el griego Iannis Xenakis que introdujo los modelos matemáticos en la composición musical ( Metastaseis 1954) .
Cabe mencionar la figura independiente del compositor británico Benjamin Britten, que al hacer una música de orientació tonal y con formas clásicas (en línea con la de Shostakovitch del que fue gran amigo) fue rechazado por la vanguardia predominante, lo que no evitó que diera obras de gran calidad y éxito como las óperas Peter Grimes (1945) y Billy Bud (1951).
En los USA , los principales compositores de esta corriente fueron Milton Babbit (3 composiciones para piano 1947, Concierto para 4 instrumentos 1948) y Elliot Carter (Sonata para violonchelo 1956) ; y el compositor y director de orquesta Leonard Bernstein , que continuó la tradición de ópera contemporánea de Weill y Gershwin con sus obras On the Town y sobre todo West Side Story (que , estrenada en 1959 en Broadway, es famosa por su versión cinematográfica dirigida por Robert Wise ) .
También Igor Stravinski , el antagonista de Schoenberg , una vez muerto éste adoptó el método dodecafónico ( si bien sin abandonar las características de su música anterior : énfasis en el ritmo , alusiones historicistas y a la música popular , etc . ) . Obras como el oratorio Threni (1958 ) y el ballet Agon (1957 ) son las más características de esta época ( que finalizó el año 1965 con el Réquiem poco antes de su muerte en 1971) .
En el resto del mundo , hay que destacar como músicos importantes de estos años al japonés Yoritsune Matsudaira , y en Latinoamérica , el mexicano Carlos Chávez ( Tocatta para percusión 1947, Los Visitantes ópera 1956) , el argentino Alberto Ginastera (Concierto para arpa 1956, Concierto para piano n º 1 1960) , y las últimas obras del gran músico brasileño Heitor Villalobos ( Bachianas Brasileiras n º 5 para orquesta de violonchelos y soprano con la famosa Aria 1945) .
2 . Música concreta , música electrónica , música electroacústica
Los avances en las técnicas de generación , grabación y manipulación del sonido (osciladores , sintetizadores , grabadores de cinta magnética , mezcladores , etc . ) permitieron por primera vez a finales de los años 40 la creación de música sin los instrumentos acústicos tradicionales o la voz humana , o sin que éstos fueran el único protagonista .
Los nuevos géneros musicales se denominaron música concreta (aquella creada a partir de la grabación y manipulación de sonidos , voces o instrumentos en cinta magnética ) , música electrónica ( la hecha con sonidos generados electrónicamente ) y música electroacústica ( la que reunía sonidos grabados y sonidos electrónicos ) .
Para esta música se fundaron laboratorios de creación musical , los más importantes en Paris , Colonia ( Alemania ) , Milán ( Italia ) y Nueva York .
La música concreta se desarrolló sobre todo en el laboratorio de la RTF en Paris , siendo sus principales compositores Pierre Schaeffer ( Cinq études de Bruits 1948) y Pierre Henry (Symphonie pour un homme seul 1949) .
En cuanto a la música electrónica y electroacústica , ya en los años 30 aparecieron los primeros aparatos generadores de sonido , como las ” ondas Martenot ” , que Olivier Messiaen utilizó en su Sinfonía Turangalila (1945 ) . En los años 50 , los laboratorios de Colonia , Milán y Paris posibilitaron las obras de compositores como Herbert Eimer , Ilyan Mimaroglu , Bruno Maderna , Mauricio Kagel , Henri Pousseur , Luigi Russolo , y las de los tres más conocidos : el alemán Karlheinz Stockhausen ( Electronic Studies 1953, Canto de los adolescentes 1956 composición para electrónica y voz de niño que puede ser la composición más conocida de música electroacústica ) , el italiano Luciano Berio ( Thema 1959, Visages 1961 para electrónica y voz de soprano) y el griego Iannis Xenakis ( Orient- Occident 1960 composición electrónica para un film documental ) .
En Estados Unidos , Milton Babbit también hizo incursiones en la música electroacústica (Composition for synthetizer 1961) ; y el viejo maestro Edgar Varèse compuso sus últimas obras utilizando estas técnicas ( Déserts 1954, Poème Electronique 1961) .
3 . John Cage , un creador singular
Figura singular dentro de la música y la creación artística de los años 50 fue el estadounidense John Cage , que además de componer música serial y electroacústica , fue el principal creador de la música aleatoria ( en la que la composición se hacía de acuerdo con la casualidad y el azar ) , de la música improvisada ( en la que el compositor dejaba libertad al intérprete para definir la música o algunos parámetros de ella ) y del happening o performance ( género que reunía la música , el teatro , la danza y las artes plásticas ) .
En la creación de sus obras ( en las que recogía la herencia del músico Satie y los dadaístas y surrealistas ) , contó con la colaboración de otros artista como el pianista David Tudor y el bailarín Merce Cunnigham .
Ejemplos de sus obras instrumentales son Sonatas e interludios (1947 , para piano preparado) , Concierto para piano y orquesta (1947 ) , y Music of changes para piano (1951 , composición aleatoria basada en el libro I Ching ) . Dentro de la música concreta , las Variations (1960-1965) , y dentro de la música electroacústica , Fontana Mix (1958 ) . Y dentro de sus happenings , los más famosos fueron Imaginary Landscape n º 4 (1951 , doce aparatos de radio sonando al mismo tiempo ) , 4 ’33 “ (1952 , en la que David Tudor estuvo ese tiempo sentado frente al piano sin tocarlo) , y la interpretación en la televisión de su obra Water Music ( en la que manejó varios objetos como una olla a presión , una bañera, silbatos, etc . ) .
La obra de John Cage ( sobre todo el uso del azar y las performances ) influyó mucho en la música y en la creación artística posterior , siendo continuada por músicos como Boulez . Xenakis , Kagel , Berio y otros .
MÚSIQUES DEL SEGLE XX - MÚSICAS DEL SIGLO XX 